Matly

Regressió lineal i diagnòstic: mínims quadrats, predicció i límits del model

Vols practicar? Aquest tema té 106 exercicis interactius de 3 tipus, de deu en deu, amb correcció immediata i explicació pas a pas.

La regressió lineal és el model estadístic més utilitzat del món i també el més mal utilitzat. Matemàticament és una projecció ortogonal i prou; la dificultat real està a saber què autoritza a concloure i què no. Aquesta pàgina fa les dues coses: el càlcul complet i, després, la llista de les hipòtesis que el sostenen i què passa quan fallen.

El model i les equacions normals

El model lineal s'escriu y=Xβ+εy = X\beta + \varepsilon, amb la matriu de disseny XX de rang columna complet. Les hipòtesis bàsiques són que l'error té esperança condicional nul·la i, per a les fórmules habituals d'inferència, que la seva variància condicional és constant i igual a σ2\sigma^{2} (homoscedasticitat) i que els errors no estan correlacionats. La normalitat dels errors és una hipòtesi addicional, que no cal per a l'estimació però sí per a la inferència exacta amb mostres petites.

Mínims quadrats minimitza la suma de quadrats dels residus. Derivant respecte de β\beta i igualant a zero s'obtenen les equacions normals i, formalment,

XTX β^=XTy,β^=(XTX)−1XTy.X^{T}X\,\widehat\beta = X^{T}y, \qquad \widehat\beta = (X^{T}X)^{-1}X^{T}y.

Geomètricament, el vector ajustat és la projecció ortogonal de yy sobre l'espai generat per les columnes de XX, i el vector de residus és el que queda perpendicular. D'aquí surten totes les propietats que veuràs.

La fórmula descriu la solució, no la manera de calcular-la

Formar explícitament la matriu XTXX^{T}X i invertir-la empitjora el condicionament: el nombre de condició es multiplica per ell mateix. Els programes seriosos resolen el problema amb una factorització QR o amb la descomposició en valors singulars, que treballen directament amb XX. En un exercici a mà la fórmula va bé; en un càlcul real amb variables gairebé col·lineals, no.

Regressió simple

Amb un sol predictor i terme independent,

β^1=∑i(xi−xˉ)(yi−yˉ)∑i(xi−xˉ)2=SxySxx,β^0=yˉ−β^1 xˉ.\widehat\beta_1 = \frac{\sum_i (x_i-\bar x)(y_i-\bar y)}{\sum_i (x_i-\bar x)^{2}} = \frac{S_{xy}}{S_{xx}}, \qquad \widehat\beta_0 = \bar y - \widehat\beta_1\,\bar x.

Cal que els valors del predictor no siguin tots iguals, perquè si no el denominador s'anul·la. De la segona fórmula es dedueix immediatament que la recta passa pel centre de gravetat dels punts. I de l'ortogonalitat amb la columna de uns surt que els residus sumen zero.

Una regressió completa amb tres punts

Ajusta una recta als punts (0,1)(0,1), (1,2)(1,2) i (2,2)(2,2).

Mitjanes: xˉ=1\bar x = 1 i yˉ=5/3\bar y = 5/3.

Sumes de quadrats i productes creuats:

Sxx=(−1)2+02+12=2,Sxy=(−1)(1−53)+0+1(2−53)=23+13=1.S_{xx} = (-1)^{2} + 0^{2} + 1^{2} = 2, \qquad S_{xy} = (-1)\left(1-\tfrac53\right) + 0 + 1\left(2-\tfrac53\right) = \tfrac23 + \tfrac13 = 1.

Coeficients: β^1=1/2\widehat\beta_1 = 1/2 i β^0=5/3−1/2=7/6\widehat\beta_0 = 5/3 - 1/2 = 7/6. La recta és y^=76+x2\widehat y = \tfrac76 + \tfrac{x}{2}.

Residus. Els valors ajustats són 7/67/6, 5/35/3 i 13/613/6, i els residus −1/6-1/6, 1/31/3 i −1/6-1/6. Sumen zero, com havia de ser. La suma de quadrats residual és

136+436+136=636=16.\tfrac{1}{36} + \tfrac{4}{36} + \tfrac{1}{36} = \tfrac{6}{36} = \tfrac16.

Comprovar que els residus sumen zero és la manera més barata de detectar un error aritmètic en aquest tipus d'exercici.

Incertesa dels coeficients i predicció

Sota el model, l'estimador és no esbiaixat i la seva matriu de variàncies condicional és σ2(XTX)−1\sigma^{2}(X^{T}X)^{-1}. La variància de l'error s'estima amb

s2=SSEn−p,s^{2} = \frac{\text{SSE}}{n-p},

on pp és el nombre de paràmetres. Amb errors normals, cada coeficient estandarditzat pel seu error estàndard segueix una tt amb n−pn-p graus de llibertat, i d'aquí surten els contrastos i els intervals dels coeficients.

Per a la predicció hi ha dos intervals diferents i confondre'ls és un error clàssic. En regressió simple, per a una abscissa x0x_0, l'interval per a la mitjana de la resposta té semiamplada

tn−2, 1−α/2  s 1n+(x0−xˉ)2Sxx,t_{n-2,\,1-\alpha/2}\; s\,\sqrt{\frac{1}{n} + \frac{(x_0-\bar x)^{2}}{S_{xx}}},

mentre que per a una nova observació individual cal sumar un 11 dins de l'arrel. La diferència és conceptual: el primer només recull la incertesa de la recta ajustada, i el segon hi afegeix l'error aleatori propi de l'observació nova, que no desapareix per molta mostra que tinguis.

Fixa't també en el terme (x0−xˉ)2(x_0-\bar x)^{2}: tots dos intervals s'eixamplen a mesura que t'allunyes del centre de les dades. La recta està molt millor determinada al mig del núvol de punts que als extrems.

El quartet d'Anscombe, en versió curta

Quatre conjunts de dades poden tenir exactament la mateixa recta de regressió, el mateix coeficient de determinació i els mateixos errors estàndard, i ser completament diferents: un de lineal i net, un de clarament corbat, un de lineal amb un valor atípic que desvia la recta, i un on totes les abscisses són iguals excepte un únic punt que determina tot el pendent.

La conseqüència pràctica és dura: cap resum numèric no substitueix el gràfic. Abans d'interpretar un ajust, mira el núvol de punts i els residus contra els valors ajustats.

Què buscar-hi: una curvatura sistemàtica indica que falta un terme no lineal; un embut que s'obre indica heteroscedasticitat; i un punt molt separat en l'eix horitzontal té molta influència, i convé refer l'ajust sense ell per veure quant canvia.

Ajust, residus i límits

Amb terme independent i resposta no constant, el coeficient de determinació és

R2=1−SSESST.R^{2} = 1 - \frac{\text{SSE}}{\text{SST}}.

Mesura la proporció de la variabilitat mostral explicada per l'ajust. Tres avisos imprescindibles: no demostra causalitat, no garanteix bona predicció fora de la mostra, i mai no disminueix en afegir predictors, encara que siguin soroll pur. Per comparar models amb nombres diferents de variables cal una mesura penalitzada o una validació sobre dades no utilitzades per ajustar.

Correlació, regressió i causalitat

Que un coeficient surti significatiu vol dir que és incompatible amb l'atzar sota el model, no que la variable causi la resposta. Una associació pot venir d'una causa comuna, d'un biaix de selecció o d'una relació inversa a la que suposes. La regressió, per si sola, no distingeix cap d'aquests casos; només un disseny (experiment aleatoritzat, o supòsits causals explícits) ho pot fer.

El diagnòstic no és opcional. Cal mirar els residus contra els valors ajustats (per detectar curvatura no modelada i heteroscedasticitat), la dependència si les dades tenen ordre temporal, les observacions influents (un sol punt allunyat pot dominar l'ajust) i la multicol·linearitat entre predictors, que infla enormement els errors estàndard sense afectar la predicció.

Sobre l'heteroscedasticitat convé una precisió: invalida els errors estàndard homoscedàstics i per tant els contrastos i els intervals, però no trenca necessàriament la manca de biaix dels coeficients, que només depèn de l'esperança condicional nul·la. Per això la solució habitual és corregir els errors estàndard, no llençar el model.

I finalment, extrapolar fora del rang observat de les dades depèn completament de suposar que la forma lineal continua valent allà on no has mirat. És l'operació més arriscada de tota la regressió.

Exercici resolt: per què els residus sumen zero

Per què una recta de regressió amb terme independent té residus de suma zero?

Les equacions normals es poden escriure com XT(y−Xβ^)=XTe=0X^{T}(y - X\widehat\beta) = X^{T}e = 0, és a dir, el vector de residus és ortogonal a totes les columnes de la matriu de disseny.

Quan el model inclou terme independent, una d'aquestes columnes és el vector de uns. L'ortogonalitat amb ell diu exactament que la suma dels residus és zero.

Conseqüència pràctica: si el teu model no inclou terme independent, aquesta propietat desapareix, els residus poden tenir mitjana no nul·la i la descomposició habitual de sumes de quadrats deixa de ser vàlida. Per això el coeficient de determinació d'un model sense intercepció no es pot interpretar de la manera habitual, i alguns programes fins i tot el calculen amb una fórmula diferent.

Exercici resolt: els dos intervals de predicció

Amb n=50n = 50, desviació residual s=2s = 2, mitjana del predictor xˉ=10\bar x = 10 i Sxx=200S_{xx} = 200, compara els dos intervals a x0=12x_0 = 12.

L'arrel per a la mitjana de la resposta val

150+(12−10)2200=0,02+0,02=0,04=0,2,\sqrt{\frac{1}{50} + \frac{(12-10)^{2}}{200}} = \sqrt{0{,}02 + 0{,}02} = \sqrt{0{,}04} = 0{,}2,

i amb s=2s = 2 i un quantil aproximat de 2,012{,}01 la semiamplada és uns 0,800{,}80.

Per a una nova observació, l'arrel és 1,04≈1,0198\sqrt{1{,}04} \approx 1{,}0198 i la semiamplada puja a uns 4,104{,}10.

Cinc vegades més ample. El motiu és que, amb cinquanta observacions, la recta ja està molt ben determinada (el terme 0,040{,}04 és petit), però l'error individual d'una observació nova continua tenint desviació 22 i això no millora mai. Si t'interessa on cau la mitjana, el primer interval; si t'interessa on caurà el pròxim punt, el segon. Donar el primer quan et demanaven el segon és subestimar enormement la incertesa.

Ara prova-ho tu. 106 exercicis d'aquest tema, de 3 tipus diferents, per resoldre en línia, de deu en deu: escrius la resposta, te la corregeix a l'instant i, si falles, t'explica com es fa pas a pas. Quan acabis una tanda, en tens deu més, amb dades noves.

Fer els exercicisSimulacre d'examen